L'Autoestima del Tercer Sector


No és cap secret que la crisi econòmica ha posat les entitats del Tercer Sector en el punt de mira. Governs i ajuntaments veuen aquestes associacions com còmplices necessàries, i fins i tot imprescindibles, per atendre les persones més afectades per la pèrdua de feina, la pobresa i l'exclusió. Les víctimes de la crisi saben que només un cop de mà d'aquestes entitats els permetrà seguir endavant amb un dia a dia precari i sense gaires garanties. I els mitjans de comunicació estan (estem) atents als projectes d'aquests agents, per petits que siguin, convertint-los en protagonistes de l'actualitat. Però, recordeu com era tot això abans d'aquesta llarga i per a molts inèdita crisi?

L'ara arxiconegut Tercer Sector (sovint escrit així, en majúscules i amb tots els honors) no ho era tant fa només una dècada. Tot i que la Taula d'entitats del Tercer Sector Social de Catalunya està en marxa des del 2003, l'any 2006 aquesta denominació no s'utilitzava als mitjans i ben pocs ciutadans podrien haver fet una definició d'aquest concepte. Els titulars eren per les grans ONGs, que majoritàriament traballaven amb recursos importants fora de les nostres fronteres, en països de l'Àfrica o Àsia. Ajudar a que un nen desnudrit no es morís de gana o a fer una escola en un poblat perdut enmig d'un desert o d'una selva era tot el contacte que teniem a través dels mitjants amb el que ara s'anomena Tercer Sector. Però a casa nostra, desenes i desenes de petites entitats feien una feina invisible de portes enfora. Des d'oferir educació en el lleure a famílies sense recursos (com l'Esquitx) a emprendre projectes per a persones discapacitades, atendre pacients de malalties neurològiques o   ajudar els pacients de càncer a portar millor la malaltia.

De cara a la galeria, doncs, aquestes associacions que ara mirem amb lupa perquè han de salvar-nos de la duresa de la crisi eren, tan sols, diminutes associacions sense recursos que atenien aquells col·lectius que no tenien res a veure amb nosaltres, els “altres”, els marginats, els que ja ens anava bé que no es veiessin perquè no ens representaven. Aquesta és, almenys, la percepció que podem tenir fent una ullada a l'hemeroteca (dels mitjans grans i dels petits, ningú se'n salva). Els col·lectius atesos per l'ara Tercer Sector eren tractats amb una condescència que ara no ens atrevim a utilitzar perquè sentim que tots i cada un de nosaltres podria acabar necessitant l'ajuda d'aquestes entitats. 

 foto2_2.jpg

 

Què ha canviat per a les entitats del Tercer Sector des de l'inici de la crisi, doncs? A part d'haver d'atendre moltes més persones amb menys recursos arran de les retallades de les administracions públiques i de la davallada de socis, hi ha hagut un canvi d'imatge. Les associacions, abans invisibles, són  ara sota el potent focus de l'opinió pública. Aquest, per tant, és un moment clau pel Tercer Sector; una oportunitat immillorable. Aquest és el moment de “normalitzar” la feina de cara a la societat i d'evitar que després d'aquesta crisi es torni a girar la cara als col·lectius de persones vulnerables. És cert que ara les entitats tenen molta feina, que han de fer mans i mànigues per arribar a més usuaris amb menys diners, que s'han de reinventar i apostar per la creativitat. Però també és cert que han de recuperar l'autoestima i creure, més que mai, que la seva feina importa, que té el suport de tota la societat en bloc i que pot interessar a persones mai vinculades abans al Tercer Sector. Els responsables d'aquestes entitats sempre han cregut en el que fan, sempre han dedicat hores i esforç al seu projecte. Per què no fer que el conjunt de la societat hi cregui? Per què no fer partíceps als governs, als ciutadans i als mitjans? Si hi ha un moment per fer-ho i aconseguir-ho és ara. 

 

Karen Madrid

 

widget desarrollado por Disqus